Abans d'ahir, mentre fèiem cua a la caixa del super, la Marta em va proposar de fer un brownie aquest cap de setmana. Ella mai no ha estat gaire llaminera, però al brownie, ni ella s'hi sap resistir i, com és fàcil de comprendre, jo mai no he sabut dir-li que no. Així que, la Marta i jo vam deixar l'Àngels amb el carro de la compra ple a vessar i una cua de deu persones impacients al darrera i vam arrencar a córrer pels passadissos del super, intentant fer-nos amb tots els ingredients que recordava que havíem de menester. Per sort, la llista no és massa llarga:
- Xocolata fondant, 75 g.
- Nous pelades, 100 g. (encara que a casa sempre ha tingut més èxit amb ametlles en lloc de les nous).
- Mantega, 125 g.
- Dos ous
- Sucre, 150 g.
- Farina, 60 g.
- Un motlle rectangular d'uns 20 x 30 cm.
Amb tot, en retornar a la cua de la caixa, just a temps, alguna cosa ens havíem descuidat, concretament, el motlle. Sempre havíem fet servir aquells motlles d'alumini d'un sol ús, un autèntic disbarat ecològic, ho sé, però sempre ens havíem deixat portar pel costum i per la comoditat. En aquesta ocasió, hauríem de fer servir algun dels motlles tradicionals que teníem per casa. Potser aquest seria l'inici d'una gran i ecològica amistat entre nosaltres i els motlles d'usar i rentar, de tota la vida.
Bé, arribats al moment de posar mans a la feina, vam posar sobre el taulell tots els estris i ingredients que havíem de menester. A part d'assegurar que hi era tot, participàvem de l'extraordinari espectacle d'aquell parament. Quin goig!
He de confessar que, havíem multiplicat per dos totes les quantitats de la recepta, i és que, a casa, no ens agrada fer curt a taula.
Ah! també havíem engegat el forn, a uns 180ºC, perquè anés agafant embranzida.
Vam començar per tallar les nous a bocins. Ni grans ni petits, ni quadrats ni rodons, senzillament, desiguals, tal com anaven sortint a l'atzar. Una autèntica meravella!
En el cassó que teniem a mà, un pot originalment de galetes, ara rehabilitat com a estri de cuina, vam barrejar els ous, el sucre i la mantega. La barreja de seguida va començar a convidar-nos a sucar-hi el dit, i prou que ho vaig fer quan la forquilla em va caure i es va submergir completament en aquella massa semilíquida.
La mantega, obstinada i una mica massa freda, es resistia a desfer-se. Vaig fer el que vaig poder, però tampoc m'hi vaig amoïnar massa. Sabia que després, en barrejar-hi la xocolata calenta, la mantega capitularia i s'acabaria de desfer.
I és que, el següent pas havia de ser trossejar la xocolata amb un ganivet i posar-la en un pot a un foc més que baix, gairebé inexistent, fins que s'hauria desfet completament, sense deixar de remenar-la en cap moment, no fós cas que s'enganxés. Potser, fer-ho al bany maria seria un sistema més ortodox, però els intrèpits tenim permís per fer-ho al foc directament, a condició de no treure-li l'ull de sobre, ni deixar de remenar.
Una vegada desfeta la xocolata, la vam anar abocant amb un rajolinet fi (gairebé un "hilillo de plastilina" com diria l'innominable) dins la pastera, sense deixar de remenar. La massa, sense perdre la seva consistència semilíquida, havia passat d'un extraordinari groc de rovell, a un color de xocolata amb llet que enamorava. La mantega, efectivament, s'havia acabat de desfer gairebé del tot.
A continuació vam abocar la farina, espolvorejada amb un colador mentre remenavem la massa, perquè no fés grumolls i a continuació, les nous trossejades. Una bona remenada i allà la teniem: una massa pastosa, amb les ensopegades dels trossets de nou. Una autèntica delícia, creieu-me!
Ja només quedava untar fins a l'últim racó dels motlles amb mantega de la bona i abocar-hi aquesta massa, per posar-ho després al forn, que ja teniem a una temperatura de creuer d'uns 180ºC.
Pel que fa als motlles, vam utilitzar uns que teníem a casa, que eren una mica menys extensos que els de la recepta, així que la massa allà abocada tenia una profunditat una mica més gran del que era habitual. Caldria compensar-ho, doncs, amb una estona més de forn. Normalment, amb una mitja hora de forn el brownie ja és a punt, així que els hi vaig deixar algun minutet més.
Si hagués estat prudent, hauria punxat els brownies amb una agulla per comprovar-ne la cocció. No ho vaig fer i adelanto que me n'hauria de penedir per la resta del cap de setmana.
Finalment, el moment de desenfornar. El moment decisiu, quan els daus ja són llençats i no pots sinó encomanar-te als déus dels fogons. Entre el desastre i la glòria, tot és possible en aquest moment. Doncs bé, allà estaven els brownies, inflats com a gripaus dins dels seus motlles. Aparentment, tot havia anat bé.
Una estona més tard, quan van ser freds, va ser el moment de treure'ls dels motlles i comprovar-ne el resultat. Dels motlles van sortir bé, però, oh desgràcia, per causa del seu gruix havien quedat una mica crus de dins. Una autèntica decepció!
Tanmateix, una mica crus i tot, els brownies van ser servits, acompanyats d'uns fresons que li afegien frescor (també es podien haver acompanyat amb nata o amb altres fruits vermells), i van ser engolits amb el màxim plaer dels de casa. Us ho prometo!
