Amanida de burrata

(...)

gli disse lei ridendo forte

l'última tua prova sarà la morte.

Que soni la música del gran i malaguanyat Fabrizio de André!.  Avui menjarem a la italiana.  Tot plegat, un immens plaer!

Sí, ho dic bé:  menjarem a la italiana, perquè de cuinar, avui, poquet.  L'amanida que us expliquem és tan fàcil, que fins i tot fa vergonya.  Però, tant se val, aquí va:

Per a unes quatre persones, hem de menester el següent:

- Una burrata ben fresca.

- Una bossa de ruca (rúcula, en castellà) del super, d'uns 100 g.

- Oli verge extra.

- Sal.

Pels qui us pregunteu què és això de la burrata, us diré que burrata ve de burro, que en italià significa mantega.  La burrata és una mena de bossa de mozzarella, plena d'un formatge cremós.  Senzillament, deliciós.  El més important és assegurar-nos que sigui ben fresca i ben cremosa per dintre.

Nosaltres, veïns del barri del Poblenou de Barcelona, la comprem a can "Melocomo", una botiga dedicada al producte italià de primera qualitat i on, a més, fan unes degustacions realment memorables.

Bé, la preparació de la nostra amanida es limita a posar la ruca, ben neta, sobre una plata i a sobre la burrata, amanint-ho tot amb una mica de sal i amb un raig generós d'oli.

Com comprendreu, la base podria fer-se amb altres verdures fresques, amb tomaquets tipus xerri, amb tomaquets secs, convenientment rehidratats, o amb el que vulgueu.  A casa ens encanta la simple combinació del gust intens de la ruca amb el fantàstic gust lletós de la burrata i amb un oli que, com podeu imaginar, és un element fonamental del plat i que cal que sigui realment gustós.  Val a dir que aquest és un plat que, a casa, ha reconciliat a més d'un convidat amb el gust especial de la ruca.

Nosaltres, amb permís dels productors dels extraordinaris olis catalans, hem fet servir un oli verge extra que encara ens quedava d'un viatget que vam fer fa un temps a Còrdova, una autèntica delícia!

Que no us faci cap recança, en aquest cas, estripar la bossa.  No us en penedireu mai!

Llenguado (o gall) amb pasta de full

Avui, peix!

Més ben dit, ahir, vam fer peix:  gall amb pasta de full.  La recepta, de fet, és amb llenguado i així l'hem fet altres vegades, amb gran èxit, tot sigui dit, però aquest cap de setmana, ho vam provar amb gall, que és també un peix excel·lent i, de passada, al mercat estava millor de preu que el llenguado.  Ja se sap:  vivim temps de crisi.

Com de costum, vam posar una mica de música que ens fes companyia mentre cuinàvem.  Ahir, aclaparats per la vergonya de ser ciutadans d'una Europa que adula els tirans del petroli i gira la cara davant dels seus crims, vam fer el nostre petit homenatge, domèstic i privat, als pobles àrabs en revolta, tot escoltant el darrer disc de la Souad Massi.

Per qui no la conegui, la Souad Massi és una cantautora algeriana amb una veu i una sensibilitat prodigioses.  Us la recomano de tot cor.  En el seu darrer disc que, per cert, es diu ô houria (llibertat), diu coses com:

Els mateixos cels, tanmateix,

Il·luminant-nos

La mateixa pau que per tot

És esperada

Per tant, tot és per fer.

Us demano disculpes perquè la traducció, que és nostra, no fa justícia, en absolut, a l'extraordinària cançó.

Però, ara, deixem que la música soni i anem pel peix.  El que ahir havíem de menester, per a cinc persones, era el següent:

- Un llenguado mitjanet tallat a filets (o dos filets de gall) per persona.

- Quatre làmines de pasta de full congelada.

- Dues cebes.

- 400 g de xampinyons.

- 1 ou.

- 1 llimona.

- Oli i sal.

- Una plantilla amb la forma de peix, amb la qual tallarem la pasta de full.

La plantilla que vam utilitzar era de confecció casolana, feta amb un separador de plàstic d'un arxivador, convenientment rentat.  Si us decidiu a fer aquesta recepta, podeu fer la forma que més us plagui, amb la condició que la plantilla sigui una mica més gran que els filets de peix que tingueu.

Per començar, vam engegar el forn a uns 200ºC perquè s'anés escalfant.  Després, vam netejar bé els xampinyons i els vam tallar a làmines fines.  Compte amb els dits!

Després, a plorar!  Calia ratllar la ceba.

Quina promesa de futures meravelles, aquells plats de xampinyons llescats i de ceba ratllada!

A continuació, vam sofregir la ceba amb força oli.

En el precís moment en què la ceba començava a enrossir-se, vam abocar els xampinyons a la paella, amb una mica de sal, i els hi vam deixar, remenant-los tot seguit, fins que van ser cuits i vam apagar el foc.  Aquell sol farciment ja era per sucar-hi pa.

A part, vam espolsar una mica de farina sobre el taulell de la cuina i, amb el corró, hi vam estirar la pasta de full fins que va quedar fineta, però sencera.

Aleshores va ser el moment de tallar-la amb la punta del ganivet, tot resseguint la plantilla de peix.  M'encanten les manualitats!

Bé, i d'allà, directament a la plata del forn, prèviament untada amb mantega.  L'ordre va ser el següent:  primer un peix de pasta de full.  Al damunt, un filet de peix ben escorregut, amb sal i unes gotes de llimona.  A sobre, una capa del sofregit de ceba i xampinyons.  A sobre, l'un altre filet de peix, també amb sal i llimona.  I finalment, una altra peix de pasta de full per tapar el farcell.

Aquí, la gent traçuda podríeu dedicar-vos a decorar una mica el peix, per exemple, posant-li uns ulls també de pasta de full, marcant-li escates, o de la manera que us suggereixi la vostra imaginació.  Nosaltres, ho confesso, no ho vam fer.

On vam poder, vam unir les vores de les dues làmines de pasta de full, de sota i de sobre de cada peix, pintant-les amb una mica d'ou batut.  També vam pintar amb ou batut la part superior del peix.  Bé, "pintar" potser no és ara la paraula correcta ja que, com que no teníem un pinzell adient, ho vam fer amb una cullereta i, està clar, el resultat no va ser exactament el mateix.  I és que, per alguna raó, mai no haureu vist pintar un quadre amb una cullereta.

A continuació, va ser el moment d'enfornar.  Al principi teníem el forn només encès de baix, però un moment abans d'acabar la cocció, vam encendre el gratinador perquè la pasta de full agafés color.

A causa de la irregularitat de la pintada d'ou, el color del peix també va quedar una mica irregular, més semblant a un Tàpies que a un Mondrian, per entendre'ns.

Bé, ja només quedava emplatar el peix amb una mica d'enciam i tomàquet i ... a taula hi falta gent!

Diria que ningú a casa no es va penedir de devorar aquell Tàpies amb el màxim plaer.

Taronja cremada

Avui us parlarem de les nostres postres del cap de setmana passat, una recepta fàcil com n'hi ha poques i d'allò més bona.  Només té un inconvenient:  si mai la voleu fer per a molta colla, us hi haureu d'estar una bona estona.

En aquests casos, us recomano una copeta de vi i bona música.  Mai no falla!

Aquest dia ens havien d'acompanyar les cançons de la Barbara, un recull d'èxits que corre per casa i que mai no em caso de sentir, i una copeta d'un deliciós muscat del Rosselló que havíem comprat a Cotlliure.  Tot plegat, extraordinari!

Així que, amb aquests pertrets, vam posar mans a la feina.  El què ens calia era, simplement:

- Taronges, una de gran per cap.  Aquesta mateixa preparació es pot fer també amb pinya natural en lloc de la taronja o bé convinant les dues fruites.

- Sucre.

- Un gotet de cointreau.

- Una pala de cremar.  Si podeu disposar-ne de dues fareu més via, mentre n'utilitzeu una, deixeu l'altra escalfant-se al foc.  Res a dir sobre altres estris per cremar el sucre, com bufadors o altres invents que no conec.

Per començar, vam posar la pala al foc perquè anés agafant temperatura mentre preparavem les taronges.

Una vegada rentades les taronges sota l'aixeta, els vam treure les puntes i les vam tallar a rodanxes.  Nosaltres en vam fer quatre de cada taronja, però això va a gustos.

Posada la primera tanda de rodanxes sobre el plat on les havíem de cremar, els vam posar un parell de culleradetes de sucre a cada una i, sobre el sucre, una culleradeta petita de cointreau.

 

A continuació, no calia sinó aplicar la pala roent perquè succeís el miracle, naturalment, amb molt de compte de no cremar-nos.  La flaire, dolça i lleugerament alcohòlica, que allò desprenia era extraordinària.

Cal dir que, amb l'escalfor, el sucre es liquava ràpidament i vessava pel voltant de la taronja, així que havíem de recollir-lo amb la punta del ganivet (i amb els dits) i tornar-lo a posar al damunt, per tornar a aplicar-hi la pala, altre cop ben calenta.  I així, fins a obtenir el meravellós color de socarrim desitjat.

També cal dir que, cada vegada que havíem de tornar la pala al foc, la netejavem abans passant-la per un paper de cuina, per evitar així que es recremessin les restes de sucre que hi quedaven.

A mesura que les rodanxes anaven quedant degudament cremades, les anavem passant a la plata de servir i, en acabar, les vam deixar reposar fins a l'hora de les postres.

A taula, ja no quedava sinó gaudir com a criatures d'aquesta autèntica llepolia.  Penseu que si us en sobren i les deixeu per l'endemà, macerant amb el seu xarop, les trobareu més bones encara, així que no n'abuseu ... si podeu.

Amanida tèbia de salmó i cansalada

Avui, la Marta i jo ens hem decidit a tornar a la cuina.  La idea era escapar, avui que teníem temps, de l'ou ferrat nostre de cada dia, però sense escalfar-nos massa el cap:  plats senzillets i bons, dels que ens agraden a casa, però que estan a l'abast de la nostra limitada habilitat culinària.

Però, abans de res, una mica de música.  Avui hem cuinat al ritme de l'Alegria d'Antònia Font (amb l'acompanyament de The New Royal Philarmonic Cuatro Quesos Orchestra), ja sabeu, aquella que diu:

Alegria, ses òrbites en sincronia,
i es ovnis se pinyen i deixen un cràter
per sempre dins sa meva vida ... 

Quina magnífica cançó!  No us ho sembla?

Bé, ara sí, anem per l'amanida tèbia.  Per començar, per a unes 4 persones amb estómac estàndard, havíem de menester el següent:

- Verdura per a amanir.  Aquí tot s'hi val:  enciam, escarola, canonge, rúcula, o el que vulgueu, mentre sigui fulla aproximadament verda i tant variada com pugueu.  Nosaltres, per comoditat, hem utilitzat una bossa de verdura d'aquestes preparades del super, d'uns 175 g. de pes.

- Tomàquets petits, tipus cherry, 250 g.

- Cinc alls.

- Salmó fumat, 100 g.

- Cansalada fumada, 150 g.

- Pinyons, 40 g.

- Oli i sal.

Val a dir que, aquí, les quantitats són orientatives.  De fet, podeu posar la proporció dels ingredients que més us plagui.

Per fer el plat, hem començat per netejar i escórrer bé la verdura.  L'hem tallat no massa gran i l'hem posat a la plata on havíem de servir-la.  Hi hem afegit els tomaquets, que havíem tallat prèviament per la meitat, i el salmó, també tallat a trossets.  La cosa començava a agafar color.

Després hi hem afegit un rajolinet d'oli i la sal que ens permet el metge.  Val a dir que, com que després havíem d'afegir-hi la cansalada, no calia posar-ne gaire de sal.

A part d'això, hem pelat i tallat els alls ben petits i també hem tallat la cansalada a trossets.

 

Aleshores, només ens ha calgut posar una paella al foc amb força oli i fregir-hi l'all trinxat fins just abans que comencés a enrossir-se, moment en el qual hi hem afegit la cansalada.

Poc abans de ternir-ho tot cuit, hi hem afegit els pinyons i hem donat quatre voltes més a la paella, sense treure-la del foc.

Finalment, només ha calgut abocar la barreja a la plata on teníem l'amanida i servir-la ràpidament a taula, naturalment, sense deixar què es refredés.

Em podeu ben creure si us dic que, amb aquesta amanida a taula, ses òrbites han estat en perfecta sincronia.