dilluns, 29 d’octubre del 2012

Terrina de truites de riu

Una de les dèries dels de casa, quan hem tingut convidats, sempre ha estat enllestir el màxim de feina el dia abans.  No se sap per quina raó, però les hores del dia del convit sempre acaben tenint menys de seixanta minuts.  Aquí us expliquem una proposta per aconsegir-ho:  la terrina de truites de riu.

Però abans, deixeu-me comentar-vos la nostra descoberta d'aquest estiu.  Es tracta de Riccardo Tesi i Banditaliana i el seu disc Lune.  Senzillament, extraordinari.


Allà, per exemple, hi podreu sentir i, si ho voleu, també ballar el Valzer della povera gente, que ve a dir:



è il valzer della povera gente
un semplice valzer che è fatto di niente
con due chitarre e un mandolino
si balla fino al mattino. 

Què us sembla?  Es pot tenir més amb tan poc, com un vals fet de res?

Bé, però ara anem per feina, per fer la terrina de truites de riu per a unes 6 persones, el diumenge passat vam haver de menester el següent:


- 6 truites.

- 1 kg de tomàquets madurs.
- 1 dotzena d'ous.
- 1 pastanaga.
- 1 branca d'api.
- 1 porro.
- 1 ceba gran.
- 50 g de farina de galeta.
- Una ampolla de crema de llet.
- Estragó en pols.
- Nou moscada.
- Dues o tres fulles de llorer.
- Mantega.
- Sal.



Per començar, vam posar una olla grossa al foc amb la pastanaga, l'api, el porro, la ceba i les fulles de llorer, tot ben net i tallat a bocins.



Aleshores, vam netejar les truites i, quan el bull de l'olla va tenir empenta suficient, hi vam afegir les truites i una mica de sal.



Tot plegat ho vam deixar bullir a foc viu, durant 15 minuts.



Mentrestant, vam ratllar els tomàquets.



I els vam posar en una paella al foc, amb oli, sal i una punta de sucre.  Per a la nostra recepta havíem de menester, aproximadament, un quart de litre de salsa de tomàquet.



Quan les truites van ser cuites, vam escórrer l'aigua.  Vam posar les verdures cuites en un bol i hi vam afegir la carn de les truites, procurant de treure'n, amb una mica de paciència, la pell i les espines.



Hi vam afegir els ous, el quart de litre de salsa de tomàquet, ...



La crema de llet, la farina de galeta, ...



I una mica de sal, d'estragó i de nou moscada.



Ho vam triturar tot plegat amb el minipimer, fins a obtenir una pasta homogènia.



Aleshores, vam untar el motllo amb mantega.



I ho vam posar al forn, dins d'una safata amb aigua, al bany maria.  Prèviament, havíem escalfat el forn a uns 175ºC, només encès de baix.

Vam tenir la terrina al forn durant unes dues hores, procurant que la safata no es quedés sense aigua.




Quan la terrina va ser cuita, la vam treure del forn i la vam deixar refredar.  Per ser més precisos, la vam deixar refredar durant tota la nit, fins al dia del convit.



Aleshores, vam desemmotllar la terrina i ja només quedava preparar l'acompanyament.



Nosaltres vam acompanyar-la, simplement, amb unes fulles d'enciam, uns tomàquets xerri i una salsa vinagreta.  Certament, podíem haver-hi posat una mica més d'imaginació, però, com ja us he dit, el nostre objectiu era:  bon menjar i poca feina.



I, tot i la poca feina del dia del convit, us he de dir que la terrina de truites va ser tot un èxit.

diumenge, 10 de juny del 2012

Raviolis amb salsa de crema de llet a la sàlvia

L'altre dia, vam voler fer un dinar sense complicacions, però que sortís una mica de la nostra normalitat, i vam fer un plat superfàcil i superdeliciós:  els raviolis amb salsa de crema de llet a la sàlvia.

Però, per ambientar-nos una mica mentre us ho expliquem, hem posat l'extraordinari disc "Live" del Paolo Conte, amb la seva veu meravellosament afònica.  Magnífic !

Només una recomanació:  no l'escolteu durant la preparació d'aquest plat, ja que és tan ràpida que només podreu sentir unes poques cançons del disc i segur que us sabrà greu deixar-lo a mitges.

Bé, per a dues persones, l'altre dia vam haver de menester el següent:

- 250 g de raviolis frescos.  Nosaltres aquest dia ho vam fer amb raviolis farcits de bolets, però la recepta serviria també per a qualsevol altre farciment.  Val a dir, a més, que nosaltres sempre hem utilitzat raviolis preparats.  Si sou prou valents i teniu temps, podeu provar de fer-los a casa.  Ben segur que el resultat encara pot ser molt millor.
- Una ampolleta de crema de llet.
- Mantega.
- Unes fulles de sàlvia fresca.  Cal dir que, fora de la primavera, nosaltres no hem sabut trobar sàlvia fresca enlloc.
- Nou moscada.
- Pebre negre.
- Sal.
- Formatge parmesà ratllat.


Per començar, vam posar una olla amb aigua al foc i, quan va començar a bullir, hi vam abocar els raviolis.  Els hi vam tenir bullint tot just tres minuts i, ràpidament, els vam treure i els vam escórrer.


Mentrestant, havíem posat una cassola al foc amb la crema de llet, una mica de mantega i les fulles de sàlvia fresca.


Hi vam afegir una mica de sal, pebre negre i nou moscada, i ho vam deixar amb un foc ben baix, remenant contínuament perquè no s'enganxés.


I així ho vam tenir una estoneta, fins que la salsa va adquirir una textura espessa.


Aleshores, vam abocar-hi els raviolis, que encara eren ben calents, i mantenint un foc ben baix, vam fer-hi un parell de remenades perquè els raviolis quedessin ben coberts per la salsa.


I d'allà, ràpidament, a taula, on els vam servir ben calents, acompanyats del formatge ratllat, que cadascú es va servir al seu gust.


Si haguéssim de triar els plats més fàcils i ràpids de fer, possiblement aquest estaria en un dels primers llocs.  Però, que ningú s'equivoqui, si haguéssim de triar els més deliciosos, segurament aquest també hi seria.  Els de casa us ho podem certificar.


dijous, 7 de juny del 2012

Albergínies farcides

Diumenge passat, vam fer unes extraordinàries albergínies farcides a l'estil de casa.  Un plat deliciós que, inexplicablement, feia massa temps que no fèiem.

No sé si va ser per nostàlgia d'aquells gustos autèntics i casolans que vam pensar a fer les albergínies.  Potser, per la mateixa nostàlgia que ens ha portat a escoltar, mentre escrivim, un meravellós disc que corre per casa d'èxits de la Joni Mitchell.  Serà que anem arribant ja a una edat en què va agafant pes la nostàlgia de la joventut viscuda o, pitjor encara, de la que no vam poder o saber viure en el seu moment?

Bé, no ho sé, però, tant se val.  El cas és que, totalment retornats al present, per fer les nostres albergínies per a 5 persones, diumenge passat vam haver de menester el següent:

- 5 albergínies mitjanes (una per cap).
- 750 g de carn picada de porc (150 g per albergínia).
- 3 cebes mitjanes.
- 5 tomàquets madurs.
- 3 ous.
- Farina de galeta.
- 50 g de pinyons.
- 1 copa de conyac.
- Orenga.
- Pebre negre.
- Sal.
- Oli d'oliva.


Vam començar per preparar els ingredients, abans d'encendre el foc.  Així, vam ratllar la ceba i la vam reservar.


Vam ratllar també el tomàquet.


Vam tallar les puntes de les albergínies i les vam partir per la meitat de dalt a baix.


I, amb l'ajuda d'una cullera, vam buidar-ne bona part de la polpa, deixant cada mitja albergínia com una barca en dic sec.


Aleshores, amb un ganivet, vam fer miques la polpa d'albergínia que havíem extret.  La veritat és que no calia mirar-s'hi gaire, mentre quedessin bocins petits.  En coure's, l'albergínia quedaria pràcticament desfeta entre la resta d'ingredients.

Val a dir que, fa una mica d'angúnia veure la rapidesa en què s'ennegreix l'albergínia tallada.  Però, nosaltres, tranquils:  la cocció ho havia d'arreglar al cap de poca estona.


Fet tot això, vam anar de cara al fogó per preparar el farciment.  Per començar, hi vam posar una paella gran amb força oli i hi vam coure la ceba ratllada.

Paral·lelament, vam engegar el forn perquè s'anés escalfant a 180ºC.


Quan la ceba va ser cuita, sense deixar que s'enrossís, vam abocar-hi la carn picada.


I quan la carn va haver perdut la seva vermellor, vam afegir-hi el tomàquet ratllat.


Ho vam deixar coure sense pressa, fins que el to vermell del tomàquet s'havia convertit en un fantàstic to daurat.


Aleshores, hi vam afegir la polpa d'albergínia que havíem trossejat ben petita.


Aleshores, vam abocar-hi el conyac, els pinyons, i una mica d'orenga, de pebre negre i de sal.


I ho vam deixar coure tot plegat, fins que tots els ingredients van ser ben cuits.  Llavors, vam apagar el foc.


A part, en un bol que aguantés bé la temperatura, vam batre els ous i hi vam barrejar tot el contingut de la paella.  Amb això, el farciment de les albergínies ja va ser a punt.


Per tant, vam agafar les nostres barquetes del dic sec (que lamentablement també s'havien ennegrit) i les vam farcir amb aquella massa, posant-les en una safata del forn, ben untada amb oli.


I un cop ben repartit tot el farciment, vam espolsar farina de galeta per sobre d'aquelles albergínies.


I vam posar les safates al forn durant una mitja hora, aproximadament.  Cap al final de la cocció, vam engegar una mica el gratinador, per tal que les albergínies agafessin una mica més de color.


I aquí va acabar la nostra feina a la cuina.  Ja només va fer falta posar les albergínies al plat i a taula.


I així ho vam fer, amb la més gran satisfacció de tots els de casa.  I us ben asseguro que aquelles barquetes, amb el seu extraordinari carregament, van navegar ben lleugeres fins al fons dels nostres estómacs.


dissabte, 26 de maig del 2012

Melocomo

Melocomo és una botiga de productes italians de primera qualitat, fets per petits productors d'allà i portats aquí pels amics del Melocomo.


A més de comprar aquests magnífics productes, hi podreu fer un esplèndit àpat de degustació, sempre dins dels horaris comercials (de 9h a 16h i de 18h a 21h).

Si n'hi ha, no deixeu de tastar la burrata i la porchetta, són realment extraordinàries!


Melocomo és a:

         C/ Pujades, 188  (molt a la vora de la rambla del Poblenou)
         Barcelona  (Poblenou)
         Telèfon: 693 567 656
         info@melocomo.cat



dijous, 24 de maig del 2012

Faves a la catalana

Fa uns dies a casa vam fer faves.  De fet, vam aprofitar que érem en la feliç temporada d'aquest llegum i que teníem a l'abast unes magnífiques faves ecològiques que no podíem pas desaprofitar.

Paradoxalment, tot i trobar-nos com estem en un temps en la nostra història que és com per apretar a córrer, a casa, l'altre dia vam anar a la recerca d'un dels plaers d'aquest temps:  les esplèndides faves de què us parlo.

I és que, una cosa que els nostres sòrdids polítics no podran evitar per més que s'ho proposin, és que el sol segueixi sortint cada dia.  Que sigui, doncs, a la nostra salut!

Bé, doncs, per fer les nostres faves per a 10 persones, el que vam haver de menester va ser el següent:

- 6 kg de faves sense pelar.  De fet, 1/2 kg per cap és una bona proporció per a estómacs estàndard, però nosaltres hi vam afegir un quilet de propina, per si de cas.
- 750 g de pèsols.  Nosaltres, els vam comprar congelats, és a dir, pes net.
- 600 g de cansalada viada.
- 2 botifarres blanques (uns 600 g en total, aproximadament).
- 2 botifarres negres (també uns 600 g en total).
- 1 xistorra.  De fet, la recepta ortodoxa no n'hi portaria de xistorra, però què voleu? A casa estem pel mestissatge sense complexos.
- 4 cebes.
- Unes fulles de menta fresca.
- 4 fulles de llorer.
- 1 cabeça d'alls.
- Una mica de julivert.
- Una cullerada de cacau en pols o una presa de xocolata.
- Un parell de copes de vi blanc.
- Oli d'oliva.
- Sal.


Vam començar la preparació pelant les faves i, mentre ho fèiem, anàvem separant les grans de les petites, perquè després les couríem no ben bé de la mateixa manera.

Val a dir que aquesta és una d'aquelles feines que més val fer en grup, mentre es va fent la xerradeta, si no, això de pelar 6 kg de faves es pot fer etern.  Nosaltres, aquell dia, vam tenir l'ajuda a la cuina de la Núria i la Neus, les quals, a més de pelar faves, van aportar-hi la seva extraordinària saviesa culinària.


Aleshores, vam tallar la cansalada a trossets que, de fet, no calia que fossin massa petits, ja que al coure-la la cansalada es va reduir moltíssim.


Vam engegar el fogó posant-hi una cassola gran amb força oli i la cansalada tallada.


Quan va començar a ser rossa, hi vam posar totes les botifarres.  Com que en alguna altra ocasió que les havíem posat tallades a trossos se'ns havien desfet massa, en aquesta ocasió les vam coure senceres.


Quan tot plegat van tenir un bon color, ho vam treure de la cassola i ho vam reservar a part.  Va ser aleshores quan vam tallar les botifarres a bocins.


I, ja posats, també vam tallar la xistorra, encara crua.


Vam tallar les cebes ben petites.


I mentre fèiem tot això, teníem una olla amb aigua al foc on havíem posat les faves més grosses perquè fessin uns bulls durant uns quatre o cinc minuts.


D'altra banda, vam tornar la cassola al foc, amb l'oli de la cansalada i les botifarres, i hi vam coure la ceba.


Quan la ceba començava a enrossir, hi vam abocar les faves que havíem bullit una miqueta i escorregut bé.


Aleshores, hi vam afegir els pèsols, les faves més petites, el vi blanc i una mica de sal.


Hi vam afegir una mica d'aigua, perquè el suc gairebé cobrís aquella extraordinària barreja de llegums, i hi vam posar les fulles de llorer i de menta.

Ho vam tapar i ho vam deixar coure a foc lent una mitja hora ben comptada, remenant-ho de tant en tant perquè no s'enganxés, però amb molta cura, per no aixafar les faves i els pèsols.


Mentrestant, per no estar ociosos, vam preparar una picada amb els alls, el julivert i la xocolata.

Cal advertir aquí que no heu de fer gaire cas del color poc engrescador que pren la picada.  El resultat final de les faves és molt millor que l'aspecte de la picada.


Quan va ser a punt, vam abocar la picada a la cassola i vam deixar que tot plegat seguís fent la cocció.


Uns cinc minuts abans d'acabar, vam comprovar com anava la cosa de sal i hi vam afegir la cansalada, les botifarres i la xistorra que teníem reservades.


Uns pocs minutets més i després de comprovar si les faves eren cuites, va ser el moment de portar la cassola a taula.


I, com era de preveure, els deu que érem a taula vam fer desaparèixer aquelles faves en menys del que es triga a dir fava, i amb la màxima satisfacció per part de tothom.